Estem vivim un moment històric en el que, al meu entendre, els socialistes hem de desenvolupar una acció contundent en el dia a dia d'oposició a les politiques aplicades pel PP i CiU, i oferir una alternativa a curt i a llarg termini a la greu crisi econòmica, social i poltítica que pateix el nostre pais i que és fruit dels vells problemes del capitalisme.
L'acció política del nostre partit ha de partir de la premissa que, més enllà de la crisi i els seus efectes devastadors per a milions de persones a Catalunya, Espanya i a Europa, s’està lliurant una batalla pel model de societat.
Amb aquesta finalitat la dreta desenvolupa una acció política molt agressiva per imposar un poder quasi absolut de l'empresariat en les relacions laborals, devaluar la pseudodemocràcia formal i reduir al mínim les prestacions de l'estat de benestar.
La dreta diu que no està en qüestió l'Estat del benestar però cínicament qüestionant la seva dimensió. Els governs de en Rajoy i en Mas afirmen "que no ens podem permetre el luxe de la llei de dependència" i "que la salut és un assumpte privat del que cadascú se'n ha de preocupar".
La dreta, amb habilitat, aprofita la conjuntura de la crisi econòmica i el debat de les banderes per justificar les retallades de drets laborals i socials i amagar l’autèntic debat sobre el model social català, espanyol.
Volen imposar un model de societat amb predomini de valors lligats als privilegis , les desigualtats i l'individualisme insolidari.
Els socialistes hem d'oposar-nos amb totes les nostres forces a la possibilitat d'un retrocés de l'insuficient estat de benestar aconseguit en els 35 anys de democràcia.
En els nostres estatuts s’enuncien els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que identifiquen la visió de la societat que volem aconseguir i pels quals la nostre política s'ha de guiar, sent totalment contraposats als que defensen els conservadors.
La societat a la que aspirem "pretén assolir i assegurar la plenitud individual i el benestar col·lectiu de la societat i fer que el progrés científic i tècnic i l'activitat econòmica siguin instruments pel desenvolupament del nostre model de societat".
Un model de societat on el concepte de llibertat és lligat a la garantia de la igualtat de drets i d'oportunitats per a tothom amb polítiques actives en tots els àmbits i nivells de l’administració pública.
Els socialistes catalans hem de defensar una estructura d’estat per a Catalunya en un projecte federal que "volem compartit amb els pobles d’Espanya dins el marc de la construcció́ d’una Europa unida políticament i que ha de pretendre aconseguir una societat basada en la realització́ plena i efectiva dels valors de llibertat, igualtat, fraternitat, justícia social, solidaritat i pau".
Respondre a la batalla plantejada per la dreta respecte el model de societat ens exigeix elaborar un full de ruta de la nostre acció política , una alternativa del que ens proposem fer per construir una societat que s'ajusti als nostres valors.
Les enquestes d'opinions publicades pel CIS o per diaris com el País donen com a resultat una identificació de la gran majoria dels enquestats amb els nostres valors d'igualtat i solidaritat, fet que ens ha d’encoratjar per plantejar la nostra oferta de projecte de societat.
En l'esmentat projecte, el nostre model d'estat de benestar ha de tenir com a raó de ser els ciutadans i ciutadanes i és fonamental per fer possible la visió de la societat que volem.
Per aconseguir aquest objectiu hem de saber d'on partim.
Els estudis elaborats per diversos organismes i organitzacions (1)ens permeten de forma objectiva conèixer quin és el nivell de desenvolupament del nostre estat de benestar.
Al final de la dictadura L'any 1975 Espanya tenia una despesa destinada a l'estat del benestar equivalent només al 14 % del PIB. La resta dels països que passarien a formar part de la UE-15 tenien un despesa de promig equivalent al 22% del PIB.
En el període 1978 a 1993 la despesa social en el nostre país es va incrementar fins arribar al 24 % del PIB.
Els països de la UE-15 tambè van incrementar la seva despesa social fins un 28 %
El déficit de Espanyãa amb la UE-15 es va reduir a la meitat al passar de 8 punts(22-14) a 4 punts(28-24).
L'any 1993 com pas previ a la integració en l'euro i en aplicació del criteri que exigia la disminució́ del déficit del Estat ( llavors era del 6 % del PIB per no superar el 3%) el govern central ho va fer retallant la despesa pública social, com ara s'està fent, en lloc d'incrementar els impostos.
Aquesta opció política explica que, respecte als països de la UE, es va incrementar el dèficit de la despesa social.
L'any 2003 Catalunya es situava a la cua dels països d'Europa en despesa social a la que destinava només el 17,5% del PIB .
Aquest percentatge era inferior en més de 2 punts a la mitja d'Espanya.
Catalunya dedicava a l'estat del benestar per àrees i en relació al PIB els percentatges següents :
Sanitat 4,9% mitja UE 7,1%
Ajuda a les famílies 0,4% mitja UE 2,2%
Habitatge social 0,2% mitja UE 0,6%
La despesa per habitant (mesurada en capacitat de compra) 3.734 € mitja UE 5.794€.
L'any 2004, Espanya tenia una despesa social equivalent al 20% del PIB i la mitja de la eurozona, UE-25 ,era del 27,3%.
De la UE-15, només Irlanda (amb el 17% del PIB) té menys despesa social que Espanya molt per sota de països com Suècia (32,9%), França 31,2%), Dinamarca (30,7%) i Alemanya (29,5%).
En comparació amb els últims països membres de la UE.
Polònia destina el 20 % en despesa social, el mateix percentatge del PIB que el nostre país, xifra per sota d’Eslovènia (24,3%) i Hongria (20,7%).
Els estats membres que menys fons dediquen a la política social són Letònia (12,6%), Lituània (13,3%) y Estònia (13,4%).
Els estats membres que menys fons dediquen a la política social són Letònia (12,6%), Lituània (13,3%) y Estònia (13,4%).
L'any 2004, la despesa en l'estat del benestar d'Espanya es trobava per sota de la mitja dels països de la UE en tots els serveis i prestacions que corresponen a despesa social amb l'única excepció de l'atur en la es dedicava el 2,5% a Espanya i l'17% en la UE.
La despesa destinada a la "gent gran" a Espanya era del 7,9% del PIB i el 10,8% en la UE-25.
La despesa en l'atenció sanitària i la incapacitat temporal, suposava el 6% del PIB en el nostre país, en front al 7,4% en la UE.
El creixement econòmic i social dels últims 15 anys , fins l'any 2008, no ha reduït les desigualtats socials.
L'esmentat any, Espanya tenia 8,5 milions de persones en situació de pobresa relativa amb uns ingressos inferiors a 574€ al mes.
Representaven el 19,7% de la població , el mateix percentatge que 10 anys enrere.
Representaven el 19,7% de la població , el mateix percentatge que 10 anys enrere.
Un milió i mig de persones es trobava en situació de pobresa extrema, situació d'exclusió social, es a dir amb menys de 280 € al mes.
Les dades son contundents i ens permeten desmentir als partits de dreta quan afirmen que tenim "un papa estat excessivament protector"," una cobertura social massa gran".
En aquest punt de les raons, que en la meva opinió justifiquen un gir a l'esquerra de les politiques socialistes, he de rebutjar el segon argument de la dreta.
Un argument a vegades empreat per dirigents del meu partit.
PP i CiU afirmen que “no ens podem permetre aquesta despesa social", que "no la podem pagar", que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i que fins i tot "la crisi es fruit de l'excés de despesa pública".
Un argument a vegades empreat per dirigents del meu partit.
PP i CiU afirmen que “no ens podem permetre aquesta despesa social", que "no la podem pagar", que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i que fins i tot "la crisi es fruit de l'excés de despesa pública".
El PIB per habitant d'Espanya es equivalent al 94 % del promig dels països de la UE-15 (que son els més rics de la UE) i per contra només gasten en despeses socials el 72% del promig dels països de la UE-15.(2)
Si la despesa social fos el 94% del PIB, el nostre país disposaria de 66.000 milions d'€ de més per a despeses socials.
En 2005 els ingressos fiscals a Espanya van arribar al 36,4% del PIB.
La mitja en la UE va ser del 40,8%, i en la zona euro el 41,2%.
La pressió fiscal a Suècia i Dinamarca supera el 50% del PIB, segueix Bèlgica (47,7%); França (45,8%); Finlàndia (44%) i Àustria (43,6%).
El països amb menys pressió fiscal d'Europa son: Romania (28,8%), Lituània (29,2%), Letònia (29,6%) i Estònia (31%).
Un empresari paga menys impostos que un treballador: les grans empreses només paguen un 10% sobre els seus beneficis i els més rics que gestionen els seus ingressos i patrimoni a través de les SICAV només paguen l'1 %.
En el nostre país les rendes altes contribueixen molt poc a l'hisenda pública en comparació amb el seu homòleg d'un país de la UE.
Un adinerat espanyol paga el 20% en impostos del que paga un suec.
Per contra un treballador qualificat espanyol contribueix a l'hisenda pública en una proporció similar al que paga un treballador Europeu i es situa al 75% del que paga un suec.
Els ingressos fiscals d'Espanya representaven en el 2010 el 32,9% del nostre PIB quan la mitja europea va ser del 40,2% (UE-15) o del 39,6% (UE-27)
Les dades anteriors ens permeten constatar:
Catalunya i Espanya dediquen un percentatge molt més baix del seu PIB en despeses socials que la resta de països de la UE.
Els ingressos de les administracions catalanes i espanyoles son obtinguts amb un sistema regressiu i que està lluny del seu potencial recaptatori .
Hem complert 35 anys de govern democràtic a Espanya i a Catalunya dels quals 22 i 8 anys respectivament han tingut un president socialista.
Quina valoració mereix el balanç de l’acció dels governs socialistes?
Les seves politiques anunciades com a socialdemòcrates, en la practica social liberals, han resultat eficaçes per fer realitat els nostres valors per avançar cap el nostre model de societat?
Per respondre hem de comparar les dades abans mencionades corresponents al punt de partida, final de la dictadura, i les disponibles fins avui , moltes prèvies a la crisis i que ara, sense dubte, donarien un resultat encara més desfavorable.
La resposta és no; no han estat prou eficaç, no podem estar satisfets del balanç i s'hauria pogut fer molt més.
Aquesta constatació justifica sobradament plantejar un canvi, una reorientació cap a l'esquerra de l'acció política del partit per aconseguir millors resultats en la lluita contra l’exclusió́ i l’opressió́ d’un capitalisme sense regles i la construcció d'una alternativa justa, igualitària en l’ordre econòmic, social i polític.
El gir cap a l'esquerra de la política socialista es ara del tot inaplaçable, tenint en compte el greu increment de les desigualtats socials, de l'atur i de la pobresa relativa, fets especialment preocupants en l’actual context de crisi econòmica.
La política d'esquerra tibia, del partit, ha de deixar el pas a una política socialista transformadora, per impulsar canvis profuns, per recórrer el camí cap a una societat igualitaria en la qual cada persona tingui cobertes les seves necessitats i aporti segons les seves possibilitats.
Una societat governada per la política i no sotmesa a les regles del mercat on els drets son considerats mercaderies.
Ens podem permetre reduir el nostre retard en el tamany de l'estat de benestar respecte als països de la UE i avançar cap una societat mes igualitària?
Si ,es possible amb una política socialista que des del punt de vista econòmic actui de forma complementària en dos àmbits:
Per una banda des d'on s'originen els ingressos , en la retribució per l’ús del treball i capital del que disposa cada persona, amb un sistema impositiu just, mes progressiu i que elimini les distorsions i buits legals que permeteixen als rics i especuladors pagar menys impostos que els assalariats.
Per una altre banda, en la redistribució de la renda a través de la despesa pública amb la finalitat de corregir la distribució inicial. Una despesa pública que prioritzi la inversió en educació, en salut, en atenció social, que estimuli el creixement econòmic per a la creació d'ocupació.
NOTES:
NOTES:
(1)
Les dades corresponen a informes publicats per:
Eurostat(informe 2007 corresponent a l'any 2004).
Unicef.
Consejo Económico y Social (CES memòria 2007 corresponent any 2004)
Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya(2003,estudi elaborat per la Universitat Pompeu Fabra)
Carites (informe 2008 elaborat per FOESSA
(2)
Les dades corresponen a treballs realitzats pel catedràtic Vicenç Navarro i informes d'Eurostat i de l'Agencia Tributària Espanyola.
