UNA POLÍTICA FISCAL PROGRESSISTA.

Els instruments de política fiscal de que disposen les administracions publiques han d’actuar clarament com a redistribuïts de renda dels rics als necessitats i també per orientar la política econòmica vers un model de gestió empresarial mes responsable socialment i d’un sistema financer al servei de les famílies i del teixit productiu.

Així es podria aplicar mesures contra els salaris desorbitats que superen alguns 1000 vegades el salari mini que paguen determinades empreses i entitats financeres son:
Per una banda els que cobren aquests salaris haurien de tributar a l’IRPF amb un tipus del 50%.
Per altre banda aquest salaris no podrien ser imputats com a despesa en els comptes de les empreses.
El govern denuncia els sous escandalós que perceben determinats directius de grans empreses i de la banca i nomes planteja como mesura coactiva el que siguin aprovats per les juntes d’accionistes. S’actua tímidament , sense efectes pràctics contra els poderosos.

Establir un nou impost que gravi els grans patrimonis ,reformar l’impost de successions que lamentablement les CCAA han pràcticament eliminat.

Aplicar un impost a les entitats financeres que no compleixin amb criteris de limitació de risc o no augmentin el crèdit a particulars ni empreses

MESURES PER QUE PÀGUIN ELS MÉS RICS.(1)

Gravar els salaris més alts.
Hisenda aplica el mateix gravamen a tots els ingressos superiors a 53.407 euros anuals.
A partir d’aquesta quantitat, el tipus és del 43% tots estan gravats amb el mateix tipus impositiu.
Segons dades de l'Agència Tributària corresponent a 2007.Només el 4% dels declarants ingressa més de 60.000 euros a l’any per rendes del treball i de la capital unes 750.000 persones,Si de veritat es vol gravar als més rics caldria crear un tipus superior al 43% per a ingressos molt elevats.
El 4% que declara més de 60.000 euros aporta gairebé el 40% dels ingressos.
Si s’aïlla a qui perceben més de 150.000 euros a l’any s’obté el 16% de la recaptació.

Gravar als més adinerats recuperant l'impost de patrimoni, suprimit des de 2008.
Gairebé un milió de persones presentava la declaració d’aquest impost, que gravava els patrimonis superiors a 108.182 euros, amb importants exempcions (residència habitual, assegurances de dependència, plans de pensions...).
L'Estat ingressava 2.121 milions a l’any, una quantitat superior als 1.500 milions que s’estalviarà amb la congelació de les pensions el 2011.

Gravar els beneficis dels 443.509 partícips de les polèmiques Sicav.
Aquestes societats d’inversió col·lectiva manegen un sucós patrimoni de gairebé 26.000 milions d’euros aconseguint que els seus beneficis tributin a l'1% davant el 30% del tipus general de l'impost de societats.



(1)Text elaborat a partir de l’informació publicada en el País de 20 de maig de 2010

LLUITAR CONTRA L'ATUR I LA POBRESA HA DE SER LA PRIORITAT.

Estic, com moltes persones, indignats per les mesures de retall del pressupost de les administracions públiques anunciades per el president del govern.
Son injustes ,inequitatives i molt regressives per els treballadores i pensionistes però també equivocades per que no seran útils per recuperar el creixement econòmic.
Al meu entendre hi han raons objectives que avalen la aplicació d’unes altres mesures mes justes socialment i més eficaces per a superar la crisi econòmica.

En primer lloc, el diagnòstic de la situació de l’endeutament.
L’endeutament a final de l’any 2009 del nostra país era el següent respecte al PIB.Les administracions publiques el 55,2 %, la banca el 107 %,les empreses el 143 % i els particulars el 89 %.L’endeutament de les administracions publiques d’italià es situava al 115 % , Reina Unit el 85 % , Alemanya el 73 % i França el 78 %.
Per tant les nostres administracions tenen un nivell d’endeutament mes baix que països del nostra entorn.

En segon lloc, la desconfiança del mercats respecte al finançament del deute públic es provocat per la feblesa del nostra sistema impositiu.
Estem des de sempre a la cola dels països europeus en el nivell de pressió fiscal.
Els bancs desprès de rebre la generosa ajuda publica i finançament del banc central a uns interessos ínfims declaren beneficis a l’hora que actuen amb usura al finançar l’estat i les empreses.

En tercer lloc , aquestes mesures ens aboquen a la recessió.
El consum genera demanda i activa la economia.
Retallant els ingressos de moltes de les famílies espanyola i de les Administracions es disminuirà el consum i afectarà la recuperació del creixement de la economia.

En quart lloc, aquestes mesures que incideixen només en les despeses i no en el ingressos no son justes ni equitatives.
Només les classes socials assalariades de renda mitja i baixa patiran la retallada.El tipus màxim de l’IRPF actualment es del 43 % i el de l’impost de Societat del 30%.
Hem de recordar que l’any 2000 es varen rebaixar en 5 punts. S’ha eliminat l’impost de Successions.
Tot això no es revisa però si l’actualització de les pensions, el xec bebè, l’aplicació de la llei de la dependència.

Lluitar contra l’atur i la pobresa ha de ser la prioritat.

L’opció progressista davant la crisi es al contrari fer us d’un política d’increment de la despesa publica i de transferència fiscal dels rics als necessitats.
Els governs de tots els països, fa uns mesos, no varem dubtat en intervenir amb recursos públics per fer front a la possible col·lapse del sistema financer.
Els estats, es varen endeutar, per generar una liquides massiva a les entitats bancàries i portant a terme programes d’estímuls de sectors productius .
Ara, malgrat el greu increment de l’atur i la pobresa,al contrari s’ha acabat l’expansió de la despesa publica.
Els governs,pressionats pels banquers i empresaris que han ajudats amb diners públics,afirmen que per sortir de la crisi es necessari l’austeritat de les administracions.
Aquesta es la gran contradicció.
El retall de la despesa publica anunciat per el govern disminueix el consum particular, més de 6 milions de famílies, de pensionistes i funcionaris i també significativament el consum agrupat, de la família comuna, que son les Administracions publiques.
La repercussió d’aquestes mesures serà negativa sobra la economia del país generant més atur i més pobresa.
Davant de les receptes neoliberals de sempre es possible adoptar mesures més favorable a les rendes baixes i mitges per sortir de la crisi econòmica.


ILUSTRACIÓN DE JAVIER JAÉN www.publico.es

INSULTAN A LAS VICTIMAS DE LA DICTADURA DEL FRANQUISMO Y PISOTEAN LOS DERECHOS DE SUS FAMILIAS.

Leo en el País.

“Garzón se sentará en el banquillo por haber intentado, no desde una teorización meramente imaginativa del derecho sino desde el ejercicio jurisdiccional que corresponde al juez penal, dar satisfacción a familiares de víctimas de la Guerra Civil y la dictadura que no aceptan como normal y acorde con el Estado democrático que sus restos sigan sin identificar en fosas comunes.”

Algunos miembros de tribunal supremo se sienten vencedores de la guerra civil y no admiten que se pueda dignificar a los que dejaron su vida para defender el orden constitucional democrático de la república española.
Los golpistas son de los suyos como lo son los que impusieron la dictadura durante tantos años en España.
Algunos colaboraron activamente con el régimen de Franco.Con Franco vivían mejor.
Ahora quieren perpetuar el sufrimiento de las familias que luchan para dignificar la memoria de sus víctimas.
Más allá del procesamiento contra el juez Garzón, lo que nos jugamos es hacer justicia a miles de víctimas sepultadas vilmente en fosas comunes.

El juez Varela, y otros que callan, son los auténticos prevaricadores que pisotean a sabiendas los derechos de ciudadanos y ciudadanas que piden saber donde yace el cuerpo de su ser querido.

ILUSTRACIÓN DE JOSÉ LUIS MERINO www.publico.es

SOLIDARIDAD CON EL JUEZ GARZÓN

¡BASTA YA DE IGNORAR LOS CRIMENES DEL FRANQUISMO Y NO RESTABLECER EL HONOR DE LAS VICTIMAS!


Quiero expresar mi total solidaridad con el trabajo realizado por el Juez Garzón de perseguir cualquier tipo de delitos sin importar con quien se enfrenta.
Lo quieren juzgar por hacer justicia por los crímenes cometidos por el dictador que dio el golpe de estado contra la republica i por saber donde están los miles de victimas de la represión.
Hombres y mujeres del pueblo, desaparecidos, asesinados, cubiertos de una tierra en la que se negaba la libertad, la democracia.
Perseguir por prevaricación a Garzón y dejar impune los crímenes del franquismo es el objetivo de estos jueces que quieren sentarle en el banquillo.
Es intolerable.

LA MAGNITUD DE LOS CRIMENES:

114.276 personas desaparecidas durante la guerra civil y la dictadura.

12.530 restos de personas en el Valle de los Caídos sin identificar.

Miles de menores arrebatados de sus familias.

150.000 fusilados.

500.000 presos políticos.



La ONU declara

“Todo acto de desaparición forzosa será considerado delito permanente mientras sus autores continúen ocultando la suerte y el paradero de la persona desaparecida y mientras no se hayan esclarecido los hechos”


ESTATUTO DE ROMA DEL TRIBUNAL PENAL INTERNACIONAL

Se entenderán como crimen de lesa humanidad, entre otros, el asesinato y la desaparición forzadaza de personas.
Estos crímenes no prescribirán.


veure PDF

LA PARTICIPACIÓ DELS TREBALLADORS I TREBALLADORES EN “EL QUÉ I EL PERQUÈ” DE LES DECISIONS EMPRESARIALS.

LA PARTICIPACIÓ DELS TREBALLADORS I TREBALLADORES EN “EL QUÉ I EL PERQUÈ” DE LES DECISIONS EMPRESARIALS.

Els partits socialistes d’europa estan travessen una greu crisis d’identitat que provoca una desafecció important dels seus potencials electors que son els treballadors i treballadores .
En l’àmbit de la política econòmica es on possiblement s’aprecia menys una proposta dels partits socialistes els quals varen acceptar, fa molt anys ja ,la economia de mercat i a partir dels anys 90 el model de globalització liberal.
Els socialistes es veuen avui atrapats i incapaç de proposar una alternativa pròpia davant d’una crisis econòmica que qüestiona el model econòmic que ha imposat la dreta .
El president Zapatero ha plantejat un canvi del sistema productiu vers una economia mes productiva menys especulativa i on el sector de la construcció hauria de recuperar un pes entorn al 9 % del PIB i s’hauran d’incrementar o crear altres sectors d’activitats particularment en l’àmbit de les energies renovables.
Els partits de dreta i la CEOE empresaris plantegen una reforma laboral per abaratí costos reduint els drets laborals dels treballadors.
Al meu entendre els socialistes haurien de plantejar una reforma de l’empresa , una revisió del poder de direcció i recuperar la autogestió i cogestió com a proposta política.Els treballadors i treballadors es troben pràcticament indefens davant de les direccions de les empreses que sense contemplació deslocalitzen els centres de producció , apliquen expedients de regulació d’ocupació , exigeixen reducció dels salaris o no apliquen els pactes de revisió salarial dels convenis .
Es la llei del més fort , l’aplicació d’un poder de direcció empresarial que en les formes i contingut recorden que “l’alienació i explotació de la classe treballadora “denunciada als anys 1840 per els primers pensadors socialistes malgrat tots els avenços socials son encara avui una realitat present.
Avui ningú discuteix que les empreses son competitives per les persones que hi treballen. La qualificació, coneixements , habilitats i capacitats d’aprenentatge professionals que les persones d’una organització empresarial incorporen en el desenvolupament de les seves funcions son claus per la supervivència del projecte empresarial.
Les empreses mes competitives han entès perfectament que els treballadors son imprescindibles per assegurar o millorar un producte o serveis , per crear un nou producte a través de la innovació .
Es a dir han donat veu i participació dels treballadors en la gestió dels objectius estratègics i operatius dels processos de producció de l’empresa.
Sense participació , implicació dels empleats una empresa no pot innovar ,ni millorar la qualitat dels seus productes o serveis i per tant sobreviure en el mercat lliure .
Però el poder de direcció pel que fa la direcció estratègica de les empreses queda vetat als treballadors i reservat al empresari o millor dit a la direcció de la empresa representada per un directiu .
Em refereixo a la participació dels treballadors més enllà que la tenen actualment com dret a consulta i informació en relació a les seves condicions de treball i possible pèrdua d’ocupació es a dir en les decisions estratègiques del negoci. La que deixa oberta la nostra Constitució en el seu article 129.2 totalment compatible al fet que la carta magna en el seu article 38 reconeix la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat.
La cogestió a alemanya es un exemple, d’aquesta participació dels treballadors en comitès de vigilància que controlen la política de la empresa en interès dels accionistes i dels treballadors
La crisi actual ha demostrat les mancances del sistema de direcció de les empreses que no té en compte ni tan sol els accionistes avui moltes vegades anònims ja que pertany a fons d’estalvi col·lectiu.Les retribucions d’alts directrius , els blindatges amb pensions desorbitades que aproven els consells d’administració sense cap mena de control son un exemple clar que fa necessari un nova gobernança empresarial .
L’empresa ha de ser flexible i emprenedora capaç d’una adaptació ràpida i àgil als canvis . Aquesta adaptabilitat vindrà donada tant per la facilitat de la plantilla per gestionar els canvis de l’entorn com per a la capacitat innovadora i emprenedora de l’organització, sigui en processos, model de negoci o producte.
Els treballadors i treballadores consideren l’empresa com un mitjà per a satisfer les seves necessitats , esperen rebre un tracte just , el respecte a les seves condicions de treball i arribar a les seves metes professionals .
Els empresaris a través de la direcció de l’empresa demanen dels treballadors la màxima implicació i dedicació per assolir els seus objectius empresarials. L'interès mutu genera metes superiors que integren els esforços i els recursos dels individus i les organitzacions.
La participació dels treballadors en la gestió del processos de fabricació han comportat avenços molt important en la millora dels productes i serveis.
Ara el model d’empresa per ser la competitivitat cada vegada més alta, requereix un compromís més fort, un contracte psicològic que identifiqui el treballador en el “que” i el “perquè “ de les empreses.Amb l’actual crisi econòmica els treballadors han demostrat sobradament la seva responsabilitat en ajudar en la viabilitat de la seva empresa :el cas de la SEAT és un exemple en el que els treballadors van acordar per referèndum una congelació salarial a canvi de mantenir la producció i uns nivells d’ocupació .
Moltes demandes que formulen els empresaris als seus empleats es poden abordar si hi ha un contracte psicològic beneficiós per les dues parts .
La cogestió permet, al meu entendre, aconseguir aquest contracte psicològic.
La cogestió permet establir una base comuna per la cooperació entre els seus integrants que facilitaria que els interlocutors socials puguin acordar totes les mesures necessàries per la competitivitat de l’empresa.
Això es possible amb la participació dels treballadors en el “que” i el “perquè” de les decisions empresarials.

Octubre 2009

ÉS L'HORA D'UNA POLÍTICA FISCAL D’ESQUERRA .

ÉS L'HORA D'UNA POLÍTICA FISCAL D’ESQUERRA .

El debat està al carrer: s’han de pujar el impostos si o no?
El govern ha xifrat els ingressos que vol obtenir uns 15.000€ per frenar l’increment del deute de l'Estat que es preveu que pugui situar-se durant l’any 2010 al voltant del 63% del PIB .L’any 2007 la mitja actual d’aquest ràtio deute/PIB en l’eurozona era del 67% , mentre que Espanya tenia aquest mateix any un 36,2%.
Podem no pujar els impostos? Crec que no.
Perquè es pitjor l'opció de no posar fre al dèficit fiscal i perquè el govern ha de tenir un marge de disponibilitat pressupostària envers les despeses actuar en rellançar l'economia, com a fet fins ara , i ajudar els que pateixen greument els efectes de la crisis.
Quina alternativa tenim? Quina política fiscal s’hauria d’aplicar?

PER UN INCREMENT SELECTIU DE LA PRESSIÓ FISCAL .

Els increments que es puguin aplicar han de respondre, en primer lloc, a un objectiu clar de política fiscal i per els efectes que té de política econòmica.
Així doncs el context de crisis econòmica ha d'estar present en les decisions que es puguin prendre.
Al meu entendre aquests increments haurien de ser selectius.
Incrementar l'IVA.El tipus general es podria incrementar 2 punts i no s'hauria d'aplicar cap increment en l'impost dels productes de primera necessitat i, per tant ,mantenir el tipus vigent del 4 % .
Inconvenient: és un impost regressiu ja que afecta a tothom independentment del nivell de renda, i com s'incrementarien els preus dels productes pot tenir efectes negatius sobre el consum.
Combinat l'increment de l'IVA amb una reducció de les càrregues socials de les empreses tindria dos efectes beneficiosos .Lògicament s’hauria de garantir els ingressos destinats a les pensions.
En primer lloc evitar que l'increment de l'IVA signifiqui un augment dels preus dels productes per al consumidor espanyol. No tindria, per tant, efectes sobre l'inflació ni sobre la disminució de les ventes.
En segon lloc millorar la competivitat de les exportacions de la nostra indústria. La disminució de les càrregues socials de les empreses redueix els costos de fabricació i, per tant, els preus a l’exportació.
Les ventes a l'exterior no paguen IVA , per tant el seu increment no afecta al preu dels productes destinats a l'exterior del nostre país.
Incrementar el IRPF.Sóc partidari d'incrementar l'IRPF a partir de 50.000 € a l'any i de reduïr el que paguen les rentes fins a 25.000 €.
Sé que hi ha qui objecta que pagaran els de sempre: els que tenen una nòmina; que hi ha molt diner negre, les rentes altes tenen manera de no veure’s afectats per les pujades d’impostos.
Puc comprendre aquestes objeccions però no puc acceptar-les .Sempre hi ha una raó per no avançar en un sistema fiscal mes justm mes progressiu.
“L'esforç fiscal ho han de fer les rentes altes”. Ha afirmat el president Zapatero.Estic d'acord.
Això no priva que cal perseguir qui oculta diners als paradisos fiscals, qui fa trampa o reduïr el marge dels que es valen de l'enginyeria fiscal.

Augmentar l'impost sobre les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable ), restablir l'impost sobre el Patrimoni a partir de determinats valors i incrementar –ho.Hem d'acabar amb la “dualitat fiscal “ .Per una banda les rendes del treball que tenen un tipus màxim del 43 % i per l'altra de les rendes de capital de només el 18 %.
El xec bebè de 2.500 € hauria de modular-se en funció de la renda .

I també perquè no incrementar l'impost de circulació per determinats vehicles que més contaminen .Seria aplicar una “fiscalitat verda” que, a més a més, ajudaria a incrementar directament els ingressos dels ajuntaments que pateixen una greu insufiencia de recursos econòmics per atendre tots els serveis que presten.


MÉS DESPESA PÚBLICA
En definitiva, crec que és l'hora d'una política fiscal progressista que aporti més recursos al Estat que a de disposar de suficients recursos pel costat de les despeses, intervenir decisivament per orientar la nostra economia cap a un model de creixement sostenible afavorint la investigació la innovació.
El sector privat, massa orientat al guany immediat i fàcil, ha demostrat les seves carències. Necessitem unes empreses més competitives, treballar de forma més productiva i no més barat.
Un Estat que també necessita més diners en educació i per les politiques socials com l'atenció a les persones dependents.
La dreta manté el discurs de sempre: reduïr despesa i no pujar els impostos.
En un dels debats de la passada campanya electoral per a l'elecció de president dels Estats Units, el candidat Mc Cain a la pregunta que se l’hi va formular de que s’havia de fer per afrontar la crisis va dir ”Be , el primer que hem de fer és posar la despesa sota control”.
Com estaria avui el món , i el nostre país, si no fos ara Obama el president dels Estats Units.
Cal reivindicar el paper de l'Estat .L'any 2008 es una mostra significativa del que pot i ha de fer l'Estat per corregir les greus carències del mercat .
És l'hora d'una política fiscal d'esquerra .



Setembre 2009
Ilustració Mikel Casal www.publico.es

Proposta de mesures per fer front a les conseqüències d’impagament de les hipoteques .

Proposta de mesures per fer front a les conseqüències d’impagament de les hipoteques .



La crisis econòmica té com a conseqüència més negativa la destrucció de milers de llocs de treball i un increment molt important de les persones que es queden sense feina .
Les xifres de les persones en situació d’atur al final de passat mes d’agost son les següents:

Espanya 3.629.080 , un 43,4% mes que en el mateix mes del any anterior.
Catalunya 519.129
Vallès Occidental 71.263.
Terrassa 18.487 , un 45% mes que l’agost del 2008,el 16,6% de la població activa.

Xifres molt preocupants.

Això comporta per als afectats i la seva família una pèrdua important, parcial o total, dels seu ingressos.
La situació es dramàtica per a totes aquestes persones que no poden fer front a les despeses bàsiques per a subsistir.
La hipoteca de la casa es deixa de pagar i conforme a la normativa del banc d’Espanya, el deutor es declarat com a morós quan han deixat de pagar 3 rebuts mensuals.
Automàticament l’interès del seu crèdit passa a ser penalitzat i s’incrementa d’un o més punts sobre l’interès pactat en l’escriptura.
L’entitat financera pressiona per a cobrar i, si no aconsegueix una alternativa, inicia l’expedient via judicial d’execució hipotecaria .
La tramitació judicial fa incrementar més les despeses, interessos, comissions bancàries, despeses i costes processals; es prepara la subhasta de la seva casa i també d’altres bens.
Aquest és de forma resumida el calvari que han d’afrontar cada vegada més persones.
La seva vida, en la que no hi te cabuda ja cap altre projecte personal de millora, es veu xafada per la llosa d’un deute enorme que haurà de pagar al llarg de tota la seva vida... i sense tenir res a canvi.

Com pot ser?
El seu somni de tenir una casa digne els va portar a voler adquirir una vivenda .
Com tots nosaltres van sol·licitar a una entitat bancària un crèdit hipotecari. El banc, prèvia valoració del pis, l’hi va atorgar una hipoteca per un import de 180.000 €.
“L’hipoteca es la garantia de crèdit. Si no pagues es queden amb la vivenda; precisament es denomina crèdit hipotecari perquè el immoble es el que s’hipoteca com a garantia”.
Però ara el banc diu que la vivenda només val 160.000€, és a dir 20.000€ menys que lògicament ha de pagar. Ell no va provocar la sobrevaloració de les vivendes i paga ara la baixada de valor. Però, a més a més, l’hi volen subhastar altres béns. Es troba amb la sorpresa que ha de fer front a una responsabilitat patrimonial universal.
Es la llei del mes fort.
Els procediments d’execució hipotecaria no paren de créixer. Moltes famílies es veuen amaçades en perdre la seva casa.
La crisis econòmica està afectant greument als treballadors que s’han quedat sense feina o afectats per ERE i que no poden fer front al pagament de la hipoteca de la seva vivenda .
Els procediments d’execució hipotecaria no paren de créixer. Moltes famílies es veuen amaçades en perdre la seva casa. Es un drama per tots aquells persones i famílies que ho pateixen i que pot abocar a milers de persones a una pobresa permanent , a la marginació i exclusió social.
Estem en una situació econòmica excepcional: la alarma social es gran.

Aquesta excepcionalitat ha justificat la intervenció dels estats que han aportat diners al sistema financer en diverses formes i que també han adoptat mesures normatives que han permès, per la supervivència de les empreses, el manteniment en els balanços de les valoracions dels actius immobles al preu que tenien abans de la crisi.
Per tot això considero imprescindible l’adopció amb urgència de mesures normatives adients per tal de protegir a totes aquestes persones i famílies que amenaçades de perdre la seva casa es veuran injustament gravades amb un deute de per vida.


Proposo :

Davant de la greu situació econòmica que pateix el nostre país que, a més de deixar sense lloc de treball a milions de treballadors i treballadores, provoca per moltes famílies la pèrdua de la seva vivenda i un endeutament de per vida que els impossibilita una vida digna.
En resposta a la excepcionalitat de la crisis econòmica i la seva conseqüència sobre el benestar de moltes famílies.
L’adopció urgent per part dels governs d’Espanya i de Catalunya de les mesures normatives que corresponguin per tal de :
Mantenir del valor de la vivenda al preu que es va atorgar la hipoteca .
Eliminar les despeses d’execució hipotecaria .
Prohibir que les entitats bancàries cobrin despeses de lletrat ,costes processals
Limitar en l’adquisició de la vivenda habitual la responsabilitat per l’impagament del crèdit hipotecari a la vivenda i no es pugui aplicar una responsabilitat patrimonial universal.

Setembre 2009

ILUSTRACIÓN DE JAVIER OLIVARES www.publico.es